Passió gitana
Tal com va explicar Erra, aquest llibre és un homenatge als gitanos, com una "elegia". Des de sempre s'ha interessat per aquest poble sense pàtria, i amb memòria curta, ja que la seva història no consta enlloc i només passa de pares a fills. Un poble en extinció... En part, per les dificultats que comporta la vida nòmada. El llibre les mostra amb humor i realisme.
Els personatges de la novel·la ens permeten endinsar-nos en les diferents estirps gitanes. Per una banda hi ha el Ramonet, el pare de la família, i la seva germana Tati, descendents dels nòmades "manouche". Per l'altra hi ha la Celos, la mare, que ha viscut sempre a la Barriada de la ciutat. Els seus fills són l'última generació, que són gitanos perquè els seus pares ho són, però que es plantegen com volen viure...
Es nota que l'autor ha investigat sobre el tema. Com diu, va arribar un moment que en passar per una ciutat "semblava que tingués un radar per trobar els gitanos". Erra ens explica vàries anècdotes que s'ha trobat en aquesta "investigació". Com un dia, que va passar pel mig d'un campament de gitanos de bona vida, que vivien en caravanes luxoses "tenien televisions gegants i em demanaven 1 €".
Els temps han canviat.
Una narració àgil
Totes les assistents van destacar la manera d'escriure d'Erra, amb paraules molt nostrades i un estil que "fa de bon llegir". En el transcurs del llibre es barreja la 1a persona amb la 3a, com si es tractés d'una conversa oral. Com va explicar ell mateix, és un recurs que utilitza per simbolitzar la "veu social", com si algú expliqués i valorés la historia. També introdueix elements del francès, com el "pas" i algunes paraules com "putain". Com diu, alguns entesos l'han felicitat per la manera com ha reproduït el llenguatge. Tanmateix, en aquest camp no ha pretès ser realista, i va dotar el text amb aquest estil per caracteritzar millor els personatges i situar el lector.
La història és una road-movie farcida d'episodis que ens permeten conèixer els personatges. El tema central és el viatge en sí, la família, i la "llibertat" de la vida nòmada. Com vam dir, aquestes ganes de fugir, d'emprendre un viatge lliure, la tenim tots!
Rerefons del Lluçanès
Poder comptar amb l'autor del llibre, ens va permetre conèixer detalls ben propers de l'obra... Si bé cada vegada hi ha menys gitanos que passen pel Lluçanès, fins fa ben poc, era comú que de tant en tant rondessin ben a la vora per aquestes contrades.
En un moment es parla de la riera Lluçanesa, lloc on la família fa parada. Com va reconèixer Erra, i altres lectores, al costat del riu, era un lloc habitual on feien parada els gitanos. Poc després, la família s'atura al restaurant de la Vilma, una argentina apassionada de la música (un homenatge a la Kin de la Primitiva?).
Al llibre també hi apareix el lloc on va haver-hi la mort d'un gitano, lloc assenyalat amb una creu. Aquest indret va ser reconegut. Prop de Santa Eulàlia, en un racó amagat, també hi ha una creu: la creu del Mateu, un gitano ben conegut, també pels perafitencs i perafitenques. Una de les presents el recordava vivament. De fet, en el número 33 del Full d'Història i Memòria de Perafita, se'n parla: "en Mateu Reyes era la figura més esperada per la canalla: no s’afaitava, portava els cabells llargs, semblava un crist!". Com diu més endavant, se'l van carregar els nacionals. Quina gran tasca, la dels historiadors perafitencs. Gràcies a la seva feina vam poder fer màgia, i una lectura es va fer realitat:
 |
| Mateu Reyes. Foto publicada al número 55 del Full d'Història i Memòria de Perafita._F:Fortià Vinyeta |
I així, parlant del llibre, dels gitanos, i de la vida van haver passat dues hores de club de lectura ben entretingudes! Gràcies Ramon i lectores!
